Teatre "El hijo de la cómica"

José Sacristán protagonitza un homenatge íntim i emotiu a l'actor, director i escriptor Fernando Fernán-Gómez

Si l'escriptor Delibes em va ensenyar a mirar, el còmic Fernán-Gómez, a escoltar.

Durant uns quants anys vaig tenir el privilegi d'estar a prop seu i escoltar-lo.

Escoltar-lo, entre altres coses, la història de Fernanda López, "la rossa", la seva besàvia, de qui va heretar el color de cabell i que era de Valdelaguna, un poble al costat de Chinchón, el meu. I de Carolina Gómez, modista, l'àvia que va cuidar la seva infantesa com Natividad López, amb les seves feines, va cuidar la meva.

Vam intercanviar i compartir coincidències en tantes altres històries.

Històries de supervivència, d'absències, pors, esperances, somnis: de llibertat, de "arribar a ser algú", de ser¿ ¿per què no?¿ Jackie Cooper, "el de La isla del tesoro" , i també "escriptor de novel·les de Salgari".

Ferma, orgullosament resolta en la seva melangia, sonava la veu de Fernando en recordar aquells temps, en recordar-se.

Ecos de Baroja, Galdós, Barea... rondaven per aquella memòria.

També, a través de la de Fernando, se m'apareixien les veus de la seva àvia i de la meva, la llunyana de Carola, la seva mare, la de María, la criada analfabeta aficionada a la poesia, la de Florentina i el "joder que piernas" del seu nòvio.

La veu del nen somiador, la del meritori amb el seu grapat de castanyes pilongues a la butxaca, la del jove enamorat i amb pressa, amb molta pressa...

Veus en una sola veu.

Confio que m'escolteu amb la mateixa o semblant emoció amb què jo l'escoltava a ell, el nét de la modista, el fill de la còmica.